dilluns, 17 de gener de 2011

La dona musulmana


«Generalment, els fidels de les religions del llibre practiquen la pietat i la submissió a Déu moguts per un doble estímul: vorejar el càstig i obtenir el premi etern a les seues accions, uns motius —com es veu— ben banals. En què consisteix aquest premi etern? La professora Purificación Mayobre ho explica molt bé. Homes i dones de cultura jueva, cristiana o islàmica creuen que tots els humans venim d’un Edèn originari i virginal fundador del nostre inconscient col·lectiu. D’acord amb aquest mite, la sexualitat de la humanitat tingué el seu punt de partida en un oasis, un jardí, un indret màgic on el goig era infinit, harmoniós, sense fracassos ni anorgàsmies, sense limitacions. En aquell indret paradisíac, romaníem abstrets, sense coneixement de les nostres diferències; érem previs a la ignorància o a la consciència de les nostres limitacions. Ara, tots estem fora i lluny d’aquell Edèn. Els humans formem, per tant, una munió d’éssers insatisfets condemnats a romandre incomplets mentre seguim vius... I per això, jueus, cristians i musulmans pensen en un més enllà, en un Edèn on tot tornarà als orígens. Comparteixen, però, uns i altres, la mateixa idea d’aqueix “paradís”?

«L’Antic Testament dóna certes pistes de com era l’Edèn dels cristians: «Digué així mateix el Senyor Déu: 'No és bo que l’home estiga sol; fem-li ajuda i companyia semblant a ell'» (Gènesis, 2,18). Era, per tant, un indret en què vivien homes i dones en relació d’igualtat. Ara bé, pel que es veu, en aqueix indret sols tenen cabuda els mansos, els homes i dones que renuncien a repetir l’error “original”: cedir al desig i la passió sexual. Els musulmans, en canvi, creuen en un jardí construït enmig del cel, imatge inversa de les terres àrides d’Aràbia: verd, ple d’arbres fruitals, amb rius de mel i llet, i moltes riqueses materials (or, plata, pedres precioses, sedes...), un lloc on impera la salut, el descans, la pau, la tranquil·litat... Els fidels que hagen respectat els preceptes religiosos hi sabran què és la satisfacció. Només uns, però, gaudiran dels plaers carnals: els barons. Només d’ells serà el reialme de la virilitat inesgotable i la potència sexual eterna que tant envegen. Les necessitats afectives i sexuals dels creients exemplars hi seran infinitament satisfetes.

«Les dones, en canvi, només van al paradís si renuncien al gaudi terrenal, és a dir, si són pures (si només fan servir la sexualitat com activitat reproductora). El pecat per excel·lència de la dona és la luxúria, la lascívia, l’apetit sexual voraç (allò que, en canvi, és considerat premi celestial per als barons musulmans). Per als creients musulmans, un cel sense dones no és cel; per als cristians, en canvi, els residents més eximis del cel, els àngels, no tenen sexe. Els musulmans conceben la vida eterna al costat d’esplèndides hurís, eternament verges, coquetes, amables i d’ulls esquinçats (ben distintes de les dones terrenals, el cos de les quals coneix el desgast del treball, els parts, la criança dels fills i els milers de penalitats quotidianes). «Als jardins de somni... / en estrades incrustades d’or i pedreries es reclinaran uns enfront d’altres. / Entre ells circularan adolescents immortals / amb copes, brolladors d’aigua / i gots amb begudes refrescants / que no els ensopiran ni els embriagaran. / Tindran les fruites que escullen i la carn d’ocells que desitgen. / Hurís d’ulls esquinçats, semblants a perles mig amagades  / en recompensa pel que hagen fet. / En ells no sentiran soroll ni incitació al pecat, / sinó aquella  dita: Pau! Pau! / ...Estaran tombats sobre llits elevats. / Les hurís, que hem format, que mantenim verges, coquetes, de la mateixa edat, / pertanyeran als companys de la dreta, els benefactors» (LVI: 12-38).

«Les mares “abnegades” no existeixen al paradís dels creients (aquest és, potser, l’únic “premi” per a la dona que ha obeït els manaments divins: no tornarà a quedar anul·lada en nàixer els fills; no hi ha fills a parir). Les hurís són una contradicció. Simbolitzen el premi etern als musulmans rectes, però esdevenen el pitjor exemple per a les dones castes: una bona esposa mai no pot arreglar-se ni cuidar-se; viuria sota la sospita de tenir algun amant i, per tant, d’atemptar contra l’honor dels barons de la seua família. Una dona musulmana és sempre una possessió en perill, perquè existeixen altres barons capaços de violar dita propietat. Ja ho deia Ayaan Hirsi Ali, exdiputada holandesa originària de Somàlia, en una de les seues obres: «L’islam no té res a oferir a les dones».