dimarts, 8 de febrer de 2011

Pandora


Sempre m’ha cridat l’atenció el mite de Pandora. A la mitologia grega, Pandora és la primera dona, creada per ordes de Zeus a fi de castigar la raça humana, a la qual Prometeu havia revelat el secret del foc diví. Zeus, enfurit, féu l’encàrrec a Hefest, déu del foc, que la modelà d’argila. Tot seguit, els diferents déus l’embelliren i la dotaren de diversos atributs: Atenea li regalà el seu cinyell i l’engalanà, les Gràcies li penjaren els esplèndids collars de la persuasió, les Hores li posaren una corona de flors i Hermes inoculà al seu pit la mentida, la paraula seductora i un caràcter voluble. Prometeu aconsellà al seu germà Epimeteu que no acceptés cap regal dels déus, però aquest no l’escoltà i acceptà Pandora, enamorant-se d’ella i prenent-la com esposa. Fins aleshores, la humanitat havia viscut una existència totalment harmoniosa, però Pandora, moguda per la tafaneria, obrí l’àmfora en què Prometeu havia tancat tots els mals (l’expressió «caixa de Pandora», per comptes de gerro o àmfora, és una deformació renaixentista), alliberant totes les desgràcies humanes: la vellesa, la malaltia, la fatiga, la bogeria, els vicis, les passions, les plagues, les tristors, la pobresa, el crim... Pandora tancà el gerro just abans que sortís l’esperança i va córrer cap als homes a dir-los que no estava tot perdut, que encara els quedava l’esperança. Altres versions del mite, afirmen que la caixa contenia tots els béns divins, que tornaren al cel, deixant la terra desemparada (només s’hauria conservat l’esperança). Etimològicament, el significat del mot «Pandora» presenta distints matisos: uns l’han interpretat com “regal de tots”; Robert Graves, en canvi, s’inclina per altre sentit: “la qui ho dóna tot”. Segons Graves, estaríem davant la precursora grega de l’Eva bíblica, la primera dona mortal. El mite atribueix a la dona la culpa de tots els mals de la humanitat. Seríem, per tant, davant d’un mite patriarcal, imposat a l’antiga societat matriarcal.