dimarts, 4 de gener de 2011

L’amor del sol càlid


Fa algun temps, es trobaren a Egipte uns versos fragmentaris que permeteren de reconstruir un poema de Safo de Lesbos, l’existència del qual ja era coneguda. Ací està la meua particular versió del poema, un cant d’enyorança a la joventut perduda, al destí inexorable i a les ganes de viure malgrat el pas del temps.

Tingueu guariment, filles, dels bells dons de les Muses
les de fragant pitrera,
i de la vibrant lira, la companya del cant.

La meua pell que abans havia estat suau
sotmet ja la vellesa;
blancs han esdevingut els foscs cabells d’antany.
L’ànim s’ha fet feixuc, i els genolls, altre temps
gràcils com cabirols,
no em poden sostenir a l’hora de la dansa.

Tots els jorns me’n lamente. Ara bé, què puc fer?
Nosaltres els humans
no tenim cap mitjà d’esquivar la vellesa.

M’han contat que Titó fou portat per l’Aurora,
la de braços de rosa,
cap als confins terrestres, inflamada d’amor.

Ah Titó, jove, bell i casat amb deessa!
Igualment el temps prest
t’ha dut l’edat grisenca, inexorable fat.

Però jo no he deixat d’estimar la finesa
—em tocà aquesta sort—,
ni la llum, la bellesa, ni l’amor del sol càlid.