dilluns, 17 de gener de 2011

La dona musulmana


«Generalment, els fidels de les religions del llibre practiquen la pietat i la submissió a Déu moguts per un doble estímul: vorejar el càstig i obtenir el premi etern a les seues accions, uns motius —com es veu— ben banals. En què consisteix aquest premi etern? La professora Purificación Mayobre ho explica molt bé. Homes i dones de cultura jueva, cristiana o islàmica creuen que tots els humans venim d’un Edèn originari i virginal fundador del nostre inconscient col·lectiu. D’acord amb aquest mite, la sexualitat de la humanitat tingué el seu punt de partida en un oasis, un jardí, un indret màgic on el goig era infinit, harmoniós, sense fracassos ni anorgàsmies, sense limitacions. En aquell indret paradisíac, romaníem abstrets, sense coneixement de les nostres diferències; érem previs a la ignorància o a la consciència de les nostres limitacions. Ara, tots estem fora i lluny d’aquell Edèn. Els humans formem, per tant, una munió d’éssers insatisfets condemnats a romandre incomplets mentre seguim vius... I per això, jueus, cristians i musulmans pensen en un més enllà, en un Edèn on tot tornarà als orígens. Comparteixen, però, uns i altres, la mateixa idea d’aqueix “paradís”?

«L’Antic Testament dóna certes pistes de com era l’Edèn dels cristians: «Digué així mateix el Senyor Déu: 'No és bo que l’home estiga sol; fem-li ajuda i companyia semblant a ell'» (Gènesis, 2,18). Era, per tant, un indret en què vivien homes i dones en relació d’igualtat. Ara bé, pel que es veu, en aqueix indret sols tenen cabuda els mansos, els homes i dones que renuncien a repetir l’error “original”: cedir al desig i la passió sexual. Els musulmans, en canvi, creuen en un jardí construït enmig del cel, imatge inversa de les terres àrides d’Aràbia: verd, ple d’arbres fruitals, amb rius de mel i llet, i moltes riqueses materials (or, plata, pedres precioses, sedes...), un lloc on impera la salut, el descans, la pau, la tranquil·litat... Els fidels que hagen respectat els preceptes religiosos hi sabran què és la satisfacció. Només uns, però, gaudiran dels plaers carnals: els barons. Només d’ells serà el reialme de la virilitat inesgotable i la potència sexual eterna que tant envegen. Les necessitats afectives i sexuals dels creients exemplars hi seran infinitament satisfetes.

«Les dones, en canvi, només van al paradís si renuncien al gaudi terrenal, és a dir, si són pures (si només fan servir la sexualitat com activitat reproductora). El pecat per excel·lència de la dona és la luxúria, la lascívia, l’apetit sexual voraç (allò que, en canvi, és considerat premi celestial per als barons musulmans). Per als creients musulmans, un cel sense dones no és cel; per als cristians, en canvi, els residents més eximis del cel, els àngels, no tenen sexe. Els musulmans conceben la vida eterna al costat d’esplèndides hurís, eternament verges, coquetes, amables i d’ulls esquinçats (ben distintes de les dones terrenals, el cos de les quals coneix el desgast del treball, els parts, la criança dels fills i els milers de penalitats quotidianes). «Als jardins de somni... / en estrades incrustades d’or i pedreries es reclinaran uns enfront d’altres. / Entre ells circularan adolescents immortals / amb copes, brolladors d’aigua / i gots amb begudes refrescants / que no els ensopiran ni els embriagaran. / Tindran les fruites que escullen i la carn d’ocells que desitgen. / Hurís d’ulls esquinçats, semblants a perles mig amagades  / en recompensa pel que hagen fet. / En ells no sentiran soroll ni incitació al pecat, / sinó aquella  dita: Pau! Pau! / ...Estaran tombats sobre llits elevats. / Les hurís, que hem format, que mantenim verges, coquetes, de la mateixa edat, / pertanyeran als companys de la dreta, els benefactors» (LVI: 12-38).

«Les mares “abnegades” no existeixen al paradís dels creients (aquest és, potser, l’únic “premi” per a la dona que ha obeït els manaments divins: no tornarà a quedar anul·lada en nàixer els fills; no hi ha fills a parir). Les hurís són una contradicció. Simbolitzen el premi etern als musulmans rectes, però esdevenen el pitjor exemple per a les dones castes: una bona esposa mai no pot arreglar-se ni cuidar-se; viuria sota la sospita de tenir algun amant i, per tant, d’atemptar contra l’honor dels barons de la seua família. Una dona musulmana és sempre una possessió en perill, perquè existeixen altres barons capaços de violar dita propietat. Ja ho deia Ayaan Hirsi Ali, exdiputada holandesa originària de Somàlia, en una de les seues obres: «L’islam no té res a oferir a les dones».

diumenge, 9 de gener de 2011

Mare, només n’hi ha una!


En altre blog italià, he trobat aquestes declaracions de monsenyor Oddo Fusi Pecci, bisbe emèrit de Senigallia:

Il ruolo biologico della donna è quello di madre, sposa ed educatrice. Il lavoro è secondario, viene dopo. Penso che nella crisi di valori attuale e nell'emergenza educativa che viviamo, molto abbia a vedere il fatto che la donna esce molto di casa, reclami una sfrenata indipendenza dal marito e vada a lavorare. (...) Da questo punto di vista il femminismo esasperato ha creato danni e lo si vede nella scarsa educazione anche cristiana dei figli. La donna è biologicamente deputata al ruolo di madre che è quello primario ed una buona madre educa i figli. Ora mi domando come possa svolgere quelli che sono i suoi doveri fondamentali andando a lavorare. (...) Una volta quando la donna badava a quello che è la sua missione, faceva recitare le preghiere, accompagnava i bambini alla scuola e al catechismo tante storture non accadevano, bisogna riconoscerlo.

«El rol biològic de la dona és el de mare, esposa i educadora. El treball és secundari, ve després. Pense que l’actual crisi de valors i l’emergència educativa que vivim tenen molt a veure amb el fet que la dona ix molt de casa, reclama una desenfrenada independència del marit i marxa a treballar. (...) Des d’aquest punt de vista, el feminisme exasperat ha provocat danys, cosa que es veu en l’escassa educació fins i tot cristiana dels fills. La dona està biològicament destinada al rol de mare, que és allò principal, i una bona mare educa els fills. Ara em pregunte com pot desenvolupar els seus deures fonamentals sortint a treballar. (...) Durant un temps, quan la dona s’encarregava d’allò que és la seua missió, feia recitar les oracions i acompanyava els xiquets a l’escola i al catecisme, no succeïen tantes aberracions, cal reconèixer-ho.»

En resum: casar-se, parir fills, no eixir de casa, no tenir un treball remunerat, obeir el marit, ensenyar les pregàries als fills, acompanyar-los al catecisme. ¿No eren els radicals islàmics i el burka els qui violentaven la dignitat femenina? Mare, només n’hi ha una! (La Santa Mare Església Catòlica, podríem dir.)

divendres, 7 de gener de 2011

Breu conversa italiana


Navegant per la xarxa, he trobat en un blog italià este breu diàleg:

Un dia, un mestre fa la següent pregunta als seus deixebles:
—Per què criden les persones quan estan enrabiades?
—Perquè perden la calma —respon un d’ells.
—És precís cridar, però, a una persona que està al teu costat? —pregunta novament el mestre.
—Bé, cridem perquè desitgem que eixa persona ens escolte —intervé altre deixeble.
—Aleshores, no és possible de cap manera parlar-li en veu baixa? — tornà a demanar el mestre.
Els alumnes donen diferents respostes, però cap no convenç el professor. «Sabeu per què escridassem les altres persones quan estem enrabiats? —pregunta—. Quan dues persones estan rabioses, els seus cors s’allunyen molt; han de cridar per a salvar la distància que els separa i poder-se escoltar. Quant més irats estan més fort han de cridar, per a sentir-se l'un a l'altre. D'altra banda, què succeeix quan dues persones estan enamorades? No criden, parlen suaument. Per què? Perquè llurs cors estan molt junts. La distància entre ells és xicoteta. De vegades, llurs cors estan tan junts que no parlen, solament xiuxiuegen. I quan l'amor és més intens, no cal ni tan sols xiuxiuejar; Amb mirar-se n’hi ha prou. Els cors s’entenen. Això és el que passa quan dues persones que s’estimen s’ajunten.» En fi, el mestre conclou dient: «Quan discutiu, non deixeu que els vostres cors s’allunyen; no digueu paraules que us puguen distanciar més, perquè arribarà un moment en què la distància serà tanta que no trobareu mai el camí de tornada.»

dimarts, 4 de gener de 2011

L’amor del sol càlid


Fa algun temps, es trobaren a Egipte uns versos fragmentaris que permeteren de reconstruir un poema de Safo de Lesbos, l’existència del qual ja era coneguda. Ací està la meua particular versió del poema, un cant d’enyorança a la joventut perduda, al destí inexorable i a les ganes de viure malgrat el pas del temps.

Tingueu guariment, filles, dels bells dons de les Muses
les de fragant pitrera,
i de la vibrant lira, la companya del cant.

La meua pell que abans havia estat suau
sotmet ja la vellesa;
blancs han esdevingut els foscs cabells d’antany.
L’ànim s’ha fet feixuc, i els genolls, altre temps
gràcils com cabirols,
no em poden sostenir a l’hora de la dansa.

Tots els jorns me’n lamente. Ara bé, què puc fer?
Nosaltres els humans
no tenim cap mitjà d’esquivar la vellesa.

M’han contat que Titó fou portat per l’Aurora,
la de braços de rosa,
cap als confins terrestres, inflamada d’amor.

Ah Titó, jove, bell i casat amb deessa!
Igualment el temps prest
t’ha dut l’edat grisenca, inexorable fat.

Però jo no he deixat d’estimar la finesa
—em tocà aquesta sort—,
ni la llum, la bellesa, ni l’amor del sol càlid.