divendres, 7 de gener del 2011

Breu conversa italiana


Navegant per la xarxa, he trobat en un blog italià este breu diàleg:

Un dia, un mestre fa la següent pregunta als seus deixebles:
—Per què criden les persones quan estan enrabiades?
—Perquè perden la calma —respon un d’ells.
—És precís cridar, però, a una persona que està al teu costat? —pregunta novament el mestre.
—Bé, cridem perquè desitgem que eixa persona ens escolte —intervé altre deixeble.
—Aleshores, no és possible de cap manera parlar-li en veu baixa? — tornà a demanar el mestre.
Els alumnes donen diferents respostes, però cap no convenç el professor. «Sabeu per què escridassem les altres persones quan estem enrabiats? —pregunta—. Quan dues persones estan rabioses, els seus cors s’allunyen molt; han de cridar per a salvar la distància que els separa i poder-se escoltar. Quant més irats estan més fort han de cridar, per a sentir-se l'un a l'altre. D'altra banda, què succeeix quan dues persones estan enamorades? No criden, parlen suaument. Per què? Perquè llurs cors estan molt junts. La distància entre ells és xicoteta. De vegades, llurs cors estan tan junts que no parlen, solament xiuxiuegen. I quan l'amor és més intens, no cal ni tan sols xiuxiuejar; Amb mirar-se n’hi ha prou. Els cors s’entenen. Això és el que passa quan dues persones que s’estimen s’ajunten.» En fi, el mestre conclou dient: «Quan discutiu, non deixeu que els vostres cors s’allunyen; no digueu paraules que us puguen distanciar més, perquè arribarà un moment en què la distància serà tanta que no trobareu mai el camí de tornada.»

1 comentari:

Guspira ha dit...

És una conversa interessant... Potser fins i tot certa. El que sé, és que com més cridem, menys se'ns escolta...